Tweet

Gràcies per ensenyar-me tots el matisos que hi ha entre el blanc i el negre. 

[@more@]

Tweet

 El no relat

Què difícil se´m fa escriure quan em falten peces per encaixar. Tot i que m´agrada fer-ho i abans sovintejaven més els meus escrits, ara per ara, estic davant del quadre i no se m´ocorre res. Seria fàcil mostrar un quadre realista on de seguida m´imaginaria situacions i faria volar coloms. Però no, res no és fàcil i aquesta imatge és un repte per a mi. Podria començar amb la típica i recurrent  poesia : “he fet un jardí per a tu ple de …..”, i ni això em convenç. Idolatro,adoro, respecto aquells qui són capaços de crear del nores més obscur i absurd, des de l ‘obligació encara que les muses no acompanyin.

I si no en tinc prou amb el relat, encara ho de conjuminar amb el cànon, malmès, repetitiu ( per això es diu cànon), malson de molts estudiants de música i típica musiqueta d’obertura de molts festivals de dansa infantils. Em passa com amb l´Ave Maria de Schubert o el Para Elisa de Beethoven : sí que tenen el seu encant i són maques, però segurament hi han obres molt millors o petites perles que anem descobrint amb el pas del temps encara que no siguem asidus als clàssics.

Mentre escric vaig construint el trencaclosques i intento encaixar les paraules per a convertir això en un “no relat”.Petites peces de vida,cada peça un sentiment, cada sentiment una paraula, cada paraula un gest i cada gest una mirada.” I tot el quadre? “Em preguntareu.Tot el quadre sóc jo i les meves circumstàncies, feta de petits fragments de colors,ombres i llums.

I ara us explico que tot aquest muntatge ha estat una petita ordre ( feta amb carinyo), o proposta o suggeriment d´una persona dels blogs,I després de remenar 24 hores amb aquest video, li he preguntat : ja està .mira….. i ara que en faig?, m´ha dit : “coi me´l regales.”

[@more@]

Tweet

Roig sobre verd…

verd sobre blanc…

blanc sobre negre…

negre sobre blau …

I tot em sembla poc…

I tot em sembla molt…

Només et demano un pètal…només un polsim de tu.

[@more@]

Tweet

Després dels primers dies de primavera que em fan sentir cansada i feixuga…reneixo tot esperant el xafogós estiu.

[@more@]

Tweet

S´ha acabat obrir un pot de nocilla i amb el dit repassar les restes de la nocilla que queden a la tapa quan l´obrim per primer cop, o directament llepar-ho.

S´ha acabat sucar una llesca de pa i amb el dit retejar el ganivet si es que no ho fem amb la llengua

S´ha acabat posar el dit dins el pot de la nocilla i carregar-lo amb la crema de cacau com si d´una pala excavadora és tractés.

Ara,una nova moda, que jo ja la imagino, directament a raig, sense entrar en contacte amb res.molt més net i antisèptic.

A més per més inri encara ens recorden que és un sistema antigoteig….o sigui que no deixarem ni rastre del delicte.

Senyors….això sí que és un delicte……això és una provocació…això no té nom….!!!!!!!!!!!!

[@more@]

Tweet

Tweet

Tenia la certesa,ara sí, que tornaria a veure tot allò que desitjava. Les espectatives no s´havien complert.I de la dependència de les seves paraules va passar a la dependència emocional i real.

Va agafar el cotxe,dies abans havia estat estudiant el plànol mil cops,revisant el lloc,donant ordres.Va tenir molt temps per pensar en què significava tot allò.La idea  la seduïa i l´excitava.Retrobar-se era un tornar al principi,un tornar a tenir sensacions, un tornar a intensficar sentiments, un reafirmar la seva presència. 

Era d´hora,ho sabia,sempre havia intentat arribar a lloc abans de temps.Va revisar el lloc,va inspeccionar cada un dels racons, va observar la gent que per allí es movia.Encara faltaven uns minuts….i va decidir seure tranquil.lament i agafar una revista.Va posar-se a llegir i mentre intentava fixar l´atenció en les lletres obserbava les portes.No sabia per quina de les dues entraria.

Va intentar concentrar-se en la lectura novament,quan va sentir com algú s´apropava .Va aixecar el cap….un somriure….una mirada de complicitat….un gest de satisfacció.Un petó de benvinguda.

-ets tu…

-ets tu… 

[@more@]

Tweet

Avui per fi he vist en paper,he palpat,he repassat mes per mes els famosos calendaris.Era a la peixateria,bon lloc,no?I avui precisament hem exercit el típic i tòpic paper de peixateres,tant la mestressa com les clientes.

Primer de tot hem repassat de gener a desembre els cossos untats d´oli,cossos musculats.joves,en blanc i negre.Fotien goig eh?.Però clar l´enveja no és sana ( o sí) i al que no li faltava cul i unes hores de fer bicicleta, li sobrava nas.En fi tot un exercici visual.

Fins que la clienta X després de mirar i remirar en silenci diu:

-Aquest no són bombers eh?. bombers…..? (llegiu amb cara de fàstig i despreci i ràbia)

-Aquests el que són és PIRÓMANS.Pirómans és el que són…..!!!!!!!

Dues senyores més que ja rondaven la setantena es barallaven l´una amb l´altra:

La senyora Y anara mirant el calendari de reüll amb una mica d´aquell pudor mentider i anava resant :

-Ves ja pots comptar…ja poden ja…però quins acudits….fer-se fotos mig despullats….que si es descuiden se´ls veu el pito….no hi trobo pas cap gràcia

Fins que la senyora Z salta i diu:

Sí,sí…..tu ves criticant però no ho has parat de repassar tots els mesos de cap a peus.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet